Introducció


“Qu’es tornen de la part de Déu.” Aquesta recomanació forma part del missatge que la Mare de Déu va donar a uns infants, prop de l’actual santuari del Miracle de la nostra diòcesi, el 3 d’agost de l’any 1458.

He escollit aquestes paraules per encapçalar aquesta carta pastoral i així mostrar la finalitat que m’he proposat en adreçar-me als preveres, religiosos i religioses, membres d’Instituts Seculars i fidels laics de la diòcesi de Solsona.

“Tornar de la part de Déu” és la invitació insistent de l’Església, proposant als homes i dones de qualsevol lloc o temps que orientin les seves vides vers Aquell que és el Principi i la Fi del món, de la història, de l’Església.

“Tornar de la part de Déu” és possible, perquè Ell ha volgut prèviament parlar amb els homes com amics, conviure amb ells, convidar-los i rebre’ls en la seva intimitat.1 Aquest és el projecte de Déu sobre l’home, que culmina en Jesucrist, el Fill estimat de Déu, l’home perfecte. Ara Ell és qui convida: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar.”2 Ell és qui cerca: “No he vingut a cridar els justos a convertir-se, sinó els pecadors.”3 Ell és qui promet: “Qui m’estima guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.”4

“Tornar de la part de Déu” és la resposta de l’home que es posa en camí fins a l’encontre amb Jesucrist. Si la vida de l’home ha estat comparada a la del caminant o del pelegrí que busca arribar a la plenitud, s’escau anunciar a tot home que Jesucrist és el camí, el terme, el sentit i la plenitud de la vida. L’Evangeli de Lluc ens narra una escena entranyable en la qual tot això es fa visible: “Dos dels deixebles feien camí... Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells...”5

A la llum d’aquesta reflexió, volent únicament el bé de la nostra església diocesana, m’ha semblat oportú proposar-vos unes iniciatives pastorals que ens ajudin a rejovenir i a intensificar la vida cristiana dels fidels i de les comunitats: “Tornem de la part de Déu”, anunciem, amb renovada confiança, que el Senyor fa camí amb nosaltres, que la seva Paraula dóna plena resposta als anhels del cor humà, que la seva presència en els signes de l’Església demana l’encontre personal amb Ell i la resposta generosa de cadascun de nosaltres.

Aquestes propostes vénen a continuar les iniciatives pastorals sorgides del Concili Provincial Tarraconense de 1995 i de la nostra Assemblea Diocesana.

I. Anunciar Jesucrist


Tot comença quan Jesús ressuscitat confia als deixebles la missió d’anar per tot el món i de ser els seus testimonis: “Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra.”6

Anunciar Jesucrist ha estat sempre la identitat i la missió essencial de l’Església. Per això, el seu afany és que la predicació de Jesucrist desperti l’escolta, l’adhesió, el seguiment en el cor dels homes. També són la missió i l’afany de la nostra Església diocesana.

Convé que insistim un cop més i ens ho diguem els uns als altres: no és suficient parlar de l’home i dels valors evangèlics, sinó que el fonament, la culminació i el dinamisme de l’anunci de l’Església és Jesucrist mateix, vivent i ressuscitat, Fill de Déu, que ofereix a tots els homes la misericòrdia i la salvació. És, per tant, un missatge d’esperança que anuncia la superació d’una existència malmesa per la por i l’experiència del pecat. És una crida a la comunió, a l’amistat entre Déu i l’home.

Massa sovint s’oblida aquest nucli fonamental de la predicació de l’Església. Sap greu que altres temes, secundaris i polèmics, adquireixin un relleu i un interès desproporcionat en les nostres converses o escrits, sobretot perquè retarden o impedeixen l’anunci clar i net de l’Evangeli.

Sempre hi ha el perill de no traspassar el llindar, d’aturar-se en els signes de l’Església, en els seus ministres o en la seva organització i no veure-hi la glòria que s’hi amaga. Així com des de l’observació superficial de les coses cal arribar a la sorprenent contemplació del que s’hi oculta, així els fidels que escolten la Bona Notícia, han d’anar descobrint la presència oculta del Senyor en la humilitat dels seus signes. Veuran l’Invisible en la mateixa Església, en els signes sacramentals, en les seves institucions, malgrat que pertanyin a les realitats fràgils d’aquest món que passa.

També massa sovint els silencis ocupen el lloc que pertoca a l’anunci explícit de Jesucrist. Cal bandejar el prejudici que l’home i la societat d’avui estan definitivament lluny de l’Evangeli o han esdevingut insensibles per rebre’l. Fins i tot alguns es pregunten si en la societat actual, marcada per la indiferència i la secularització, encara es pot dir que el cor de l’home està assedegat de Déu.

Hem d’estar convençuts que, com ha succeït sempre en la vida de l’Església, la Bona Nova de Jesucrist proclamada sense vacil·lacions, amb força i entusiasme, és capaç de trasbalsar el cor de l’home i pot commoure les seves entranyes. El Senyor mateix atreu cap a Ell els qui escolten els seus enviats. No ho ha fet així amb nosaltres? No ho farà, també avui, amb molts altres?

Com diu Joan Pau II: “No és, potser, tasca de l’Església reflectir la llum de Crist en cada època de la història i fer resplendir també el seu rostre davant les generacions del nou mil·lenni?”7

II. Als qui són a prop


L’Evangeli de Marc acaba dient que els onze deixebles —després de l’Ascensió de Jesús al cel—“se n’anaren a predicar pertot arreu”. 8

No hi havia persones ni llocs prèviament escollits. Davant dels apòstols es presentaven les mateixes multituds que Jesús veié i de les quals es compadí, “perquè estaven malmenades i abatudes com ovelles sense pastor”.9 A tots calia fer arribar la novetat del missatge cristià, la Paraula de Déu acomplerta. És a dir, calia parlar-los de Jesucrist.

Els apòstols ho feren arreu: a Jerusalem, al pòrtic de Salomó, al Temple, davant el sanedrí, per les cases, a les ciutats. Als jueus i als no-jueus. Proclamaven amb valentia l’ensenyament que havien rebut i la seva predicació va suscitar una multitud de fidels, les primeres comunitats cristianes.

Aquella predicació ha arribat fins a nosaltres a través de l’Església, que ha guardat i transmès tot allò que els apòstols ensenyaren. La predicació de l’Evangeli ha continuat, de tal manera que la memòria viva de Jesús no ha estat mai oblidada, sinó transmesa de generació en generació.

Tanmateix cada generació, i en ella cada home i cada dona, cada comunitat cristiana antiga o nova, haurà d’escoltar la predicació de l’Evangeli i haurà de respondre al seguiment de Jesús, d’una manera original i pròpia.

Quina ha de ser aquesta resposta original i pròpia per part de les nostres comunitats cristianes? Què hem de fer per intensificar en nosaltres la presència viva de Jesús?

Heus aquí algunes propostes:

En primer lloc, les nostres comunitats han d’escoltar la Paraula de Jesucrist i la seva invitació com si la sentissin per primera vegada, amb tota la seva novetat, actualitat i exigència. Res és tan nou i tan jove com l’Evangeli. Cap altra paraula té una força més gran per renovar, des del seu interior, les persones i les comunitats.

Per això, cal que els cristians es reuneixin per escoltar junts la Paraula del Senyor, que es deixin jutjar per Ell, que emprenguin tots els seus treballs en nom d’Ell. No hi pot faltar la predicació de l’Evangeli directa i clara, adreçada al cor, tant en les homilies, com en les catequesis i els encontres.

En segon lloc, juntament amb la predicació de la Paraula de Jesucrist, la comunitat cristiana ha d’acompanyar els fidels cap a la pregària individual i comunitària. És en la pregària, on tot cristià demana amb insistència que el Senyor li mostri la resplendor de la seva mirada, on pot iniciar i mantenir un diàleg amical i joiós amb Ell, on pot viure la comunió amb Ell. La pregària, doncs, és camí privilegiat per l’encontre amb Jesucrist, i per Ell amb el Pare en l’Esperit Sant.

Per això, l’Església és lloc de pregària, camí de pregària. En els nostres temples cal crear-hi espais de silenci, on cada fidel pugui fer-hi la seva pregària personal i trobar-hi moments de pregària comunitària.

En tercer lloc, la comunitat cristiana ha d’acompanyar els fidels des de la predicació i la pregària fins a la celebració de l’Eucaristia i els altres sagraments. En aquests signes es transparenta el rostre estimat de Jesucrist. Són els senyals que Ell mateix ha donat a l’Església, perquè el puguin trobar tots aquells que el busquen. Tota predicació, tota pregària queda incompleta, si no s’orienta cap a la participació en l’Eucaristia, perquè en el memorial del Sopar del Senyor no solament Ell hi és present, sinó que hi és present “per nosaltres”, per cadascun de nosaltres. És magnífica la frase de sant Ambròs: “Tu te m’has mostrat cara a cara, oh Crist: jo et trobo en els teus sagraments.”10 Aleshores, la pregària es torna adoració, encís, ofrena.

Per això, cal celebrar la litúrgia amb tota la seva bellesa i el seu poder d’evocació. Recomano un cop més el que establia el Concili Provincial Tarraconense: “El Concili demana que es garanteixi la participació i alhora la qualitat estètica de les celebracions, amb l’exercici corresponent dels diversos ministeris i funcions, l’expressivitat dels símbols i la noble simplicitat dels ritus d’acord amb els llibres litúrgics, les condicions del lloc de la celebració i els cors i els grups musicals que sostinguin i enriqueixin el cant del poble, tenint en compte les peculiaritats de cada comunitat.”11

En quart lloc, de l’exemple de Jesucrist que dóna la pròpia vida per a la salvació de tots —“això és el meu cos entregat”— en deriva el compromís dels seus deixebles en favor dels pobres. Diu el Catecisme de l’Església Catòlica: “L’Eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el cos i la sang de Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus.”12 Hi ha, doncs, un camí a seguir: de l’encontre amb el Senyor en l’Eucaristia a l’actuació eficaç al servei dels necessitats, dels pobres.

Per això, el signe d’una comunitat viva és l’abundància d’iniciatives i realitzacions en favor dels més pobres, segons l’estil de Crist. Tanmateix, tot allò que és visible és solament mitjà o instrument al servei del misteri de Crist. La característica última i definitiva de l’Església no és visible. Tal com ha dit Joan Pau II: “La religió que neix del misteri de l’encarnació redemptora és la religió de romandre en la intimitat de Déu, de participar en la seva mateixa vida.”13

III. Als qui són lluny


Les comunitats cristianes constaten que un ample grup de batejats de les nostres viles i pobles no només ha deixat de participar en els sagraments de l’Església, sinó que fins i tot la seva fe cristiana ha quedat esmorteïda o negada. El fet de la descristianització arriba a totes les persones, adults i joves, a les institucions, a la societat sencera. A aquest grup va referir-se el Sant Pare Joan Pau II, en dir que grups sencers de batejats han perdut el sentit viu de la fe o fins i tot no es reconeixen ja com a membres de l’Església, i porten una vida allunyada de Crist i de l’Evangeli.14

És clar que la resignació no és l’actitud que s’espera de nosaltres. No podem restar indiferents davant de tantes persones allunyades. Pertanyen a la nostra Església i ens interpel·len. No dir-los res o no oferir-los res seria constatar el cansament i la grisor de les comunitats cristianes. Cal plantejar una nova proposta de l’Evangeli destinada a ells. 15

La situació personal i les conviccions dels cristians allunyats són diverses. Fàcilment, però, coincideixen en el convenciment que el missatge de l’Església no respon al temps present i que la seva experiència els ha donat prou motius per allunyar-se’n. Començant per la desafecció a l’Església, molts han arribat a posar en crisi la seva fe.

Quina ha de ser l’actitud de les nostres comunitats cristianes en favor d’aquests germans? Com proposar-los amb paraules convincents el missatge de Jesús?

Heus aquí algunes propostes:

En primer lloc: Estiguem atents, cap situació és irreversible. Les persones en situacions inesperades, davant d’experiències intenses de goig o desesperació poden perdre les seguretats adquirides i trobar-se sobtadament cara a cara amb l’enigma de les seves vides.

A partir d’aquestes experiències, alguns poden radicalitzar encara més la seva llunyania. Altres, però, poden sentir l’anhel de trobar una paraula que els il·lumini, poden confiar-nos els seus dubtes i els motius del seu refús, poden demanar-nos ajuda per tornar a creure.

En segon lloc: sempre cal escoltar atentament, amicalment aquests germans, perquè, a vegades, sota moltes paraules ens fan una petició amagada: “Voldria que em parlessis de Déu!” Caldrà, altres vegades, que nosaltres els fem, amb discreció i prudència, una proposta senzilla: “Per què no parlem de Déu?” L’acollida i la resposta que les persones donaran a aquests interrogants ni es poden preveure ni poden explicar-se sense l’acció de l’Esperit Sant. Tanmateix, això no eximeix ningú de seguir l’ensenyament de sant Pau: “Sentint-nos en presència de Déu, procurem guanyar-nos la confiança de tothom dient obertament la veritat.”16

En tercer lloc: aquesta proclamació plena de vigor demana normalment un acompanyament pacient, una conversa sincera, una àmplia comprensió. Hem d’acceptar aquest temps d’espera. Tanmateix aquest acompanyament, que pot ser més o menys llarg, cal conduir-lo al seu final, evitant de deixar cada dia per demà, allò que pot ser dit avui.

Estem segurs que aquest treball entre els indiferents o allunyats suscitarà en alguns el desig de tornar a començar, d’iniciar un camí de recerca de Jesucrist i de l’Evangeli. Tant de bo! Per això hem de poder oferir-los grups acollidors on puguin fer el seu camí, on comparteixin temps de pregària, de celebració i de vida fraterna. Ens hem de proposar, concretament, com fomentar la formació d’aquests grups i preparar les persones per a acompanyar-los.

En quart lloc: alguns d’aquests cristians indiferents o no-practicants s’acosten algunes vegades a l’Església, amb motiu del seu casament, del naixement i bateig del fill, en la malaltia o en la mort dels seus familiars o en altres circumstàncies d’aflicció o necessitat. No desaprofitem aquesta oportunitat. Tinguem envers ells una sol·licitud pastoral renovada. Quan sigui oportú, a partir de les peticions i dels motius que ens exposen, parlem-los directament de Jesucrist i procurem despertar el desig de viure una experiència d’intimitat amb Ell. No ens faci vergonya proposar-la obertament. No ens atemoreixi el rebuig que puguem rebre. “No m’avergonyeixo de l’Evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen”17, deia sant Pau, i recomanava a Timoteu: “Fes obra d’evangelitzador.”18 Les nostres comunitats parroquials i tota l’Església diocesana senten que l’evangelització no té espera, que no es pot ajornar per un altre moment.

IV. Sigueu testimonis


El fet de ser testimonis ens fa entendre que el missatge és un de sol: Jesucrist, però que els missatgers són molts. Tots anunciem la mateixa Paraula que ha estat confiada a l’Església i la proclamem amb diverses veus. Tots som servidors de la Paraula i aquesta ha de ser transmesa fidelment “com a missatge autèntic de la gràcia de Déu”19.

El Concili Provincial Tarraconense celebrat l’any 1995 recordava en la seva proposició segona: “A l’interior de l’Església local, i a l’entorn del bisbe, que és el testimoni de la fe apostòlica, són subjectes de l’evangelització els preveres i els diaques i totes aquelles persones que proclamen la Bona Notícia del Crist mitjançant la paraula i el testimoniatge d’amor fratern. Tot batejat s’ha de sentir cridat a aquesta proclamació.”20

Així, doncs, voldria demanar-vos a tots, preveres, religiosos i religioses, membres d’Instituts Seculars, laics compromesos en la pastoral parroquial o diocesana d’iniciar un esforç renovat, per tornar a proclamar amb valentia la nostra fe, per acollir la presència joiosa de Jesús ressuscitat en els seus sagraments, per refer, fins on calgui, els lligams de perdó, d’ajuda mútua i de fraternitat a l’interior de les comunitats cristianes. Ens hi obliga la condició de testimonis de Jesús i del seu Evangeli, pròpia de tots els membres de l’Església. Els qui volen acostar-se a Jesucrist han de trobar persones concretes i comunitats plenes de vida que els acullin, que els escoltin, que els encoratgin, que els comuniquin il·lusió i esperança.

Com diu Joan Pau II: “La paraula i la vida de cada cristià poden i han de fer ressonar aquest anunci: Déu t’estima; Crist ha vingut per a tu: per a tu Crist és el camí, la veritat i la vida.”21 Sabem que aquesta predicació per ser convincent ha d’anar acompanyada d’una vida cristiana joiosa, intensa. Cal unir el testimoni de la pròpia vida amb l’anunci explícit de Jesucrist. Aquesta experiència fa que les paraules dels qui anuncien l’Evangeli tinguin una especial persuasió per als qui les escolten.

Pensant que alguns tenim especialment confiat aquest testimoniatge, heus aquí algunes propostes:
- El bisbe i els preveres.
La missió del bisbe —successor dels apòstols— i la dels preveres —els seus col·laboradors i germans— és, primer de tot, ser ministres de la Paraula de Déu a l’interior de l’Església local, la diòcesi. Ens sentim i som testimonis de Jesucrist ressuscitat i sabem que tots els nostres treballs, preocupacions i anhels tenen com a fi últim el mateix anunci del Senyor. Els nostres fidels ens han d’identificar com enviats a proclamar l’Evangeli de Jesús, entorn del qual es congrega la comunitat cristiana.

Com a ministres de la Paraula, ungits per l’Esperit Sant per a portar la Bona Nova, experimentem el goig d’anunciar Aquell que salva l’home del laberint autosuficient del món, que truca a la porta sol·licitant ser escoltat. I ens adonem que, a través de la nostra pobresa, alguns germans es disposen a escoltar, a respondre, a obrir-se a la intimitat del Senyor. A nosaltres, aquest ministeri ens recorda i actualitza les paraules de Jesús: “Seràs pescador d’homes.”

Us exhorto —germans preveres— a continuar amb alegria el treball pastoral que tenim proposat. No ens cansem de recomanar als fidels un retorn a “la vida de l’ànima”, d’ajudar-los a trobar el gust del silenci i la pregària, de conduir-los a l’encontre amb Jesucrist en les celebracions de l’Eucaristia i de la Reconciliació. I convido tots els qui s’hi sentin especialment cridats a preparar-vos d’una manera específica per a una pastoral de primer anunci als allunyats.
- Els qui acompanyen els infants i els joves.
A tots ens preocupa que molts joves, que han estat educats cristianament des de petits, quan arriben a la primera joventut es manifestin indiferents, o amb una fe superficial, o amb una adhesió a l’Església plena d’interrogants i recels. No podem justificar aquest fenomen únicament per la influència de la societat que els envolta, ni tampoc podem resignar-nos dient que el que ara reben, donarà fruit en algun altre moment de la seva vida.

No ens ha d’atemorir que una gran part de nois i noies no hagin rebut una veritable iniciació cristiana. Han estat batejats, però es troben en una gran ignorància de Crist. Per això, el millor servei que podem fer a aquests infants i joves és la proposta que el mateix Sant Pare Joan Pau II indica en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte: “No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, el qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària i transformar amb Ell la història, fins al seu acompliment en la Jerusalem celestial.”22

Per això, tots els qui dediqueu el vostre temps a acompanyar els infants o els joves, en les catequesis, els esplais, els moviments, les escoles cristianes, els grups parroquials, us demano que tingueu aquesta prioritat fonamental: fer conèixer Jesucrist als infants i als joves, ajudar-los a estimar-lo i a seguir-lo. Volem que els infants de primera comunió experimentin l’atractiu de rebre el Senyor, que els moviments apostòlics de joves mantinguin la capacitat de proposar la fe i de conduir-los cap a les comunitats cristianes, que els confirmands s’iniciïn en el tracte personal amb Jesucrist.

Que aquesta perspectiva, plena d’esperança, orienti totes les activitats vers l’evangelització dels infants, adolescents i joves de la diòcesi.
- Els col·laboradors en la pastoral sacramental.
Molts laics acullen i preparen els nuvis que volen rebre el sagrament del matrimoni o els pares que demanen el baptisme dels seus fills.

Es demana a aquests col·laboradors una actitud respectuosa i acollidora envers tots els qui han de preparar i encoratjar. La situació de cadascun i la trajectòria cristiana viscuda demanen un tacte suficient per dir la paraula justa o fer la proposta adequada. Tanmateix, com a testimonis de Jesucrist no podem en aquests contactes silenciar el que és central de la nostra fe. Limitar-se a posar de relleu la riquesa humana del casament o de la vida de família o el gran do dels fills no és suficient.

Per això, us demano que en els encontres amb les parelles i els pares intensifiqueu el testimoniatge clar de la vostra fe i de la vostra esperança, la coherència de la vostra vida cristiana i matrimonial i sobretot la força i la novetat de l’Evangeli de Jesús, tot recordant-los l’afirmació del Concili Vaticà II: “... ara el Salvador dels homes, Espòs al mateix temps de l’Església, surt a l’encontre dels esposos cristians a través del sagrament del matrimoni.”23

La presentació explícita de Jesucrist com a proposta de sentit per l’amor dels esposos i per la vida de família amb els fills pot provocar una resposta inesperada entre parelles joves que ni tan sols sospitaven que algú els en podia parlar. No es tracta de confiar en la qualitat de les vostres paraules, més o menys persuasives, sinó en la convicció que l’Esperit pot fer-les servir per actuar Ell mateix en els qui us escolten.
- Els qui visiten els ancians i els malalts.
El sofriment i la malaltia es presenten, moltes vegades, inesperadament. La vellesa està sempre en l’horitzó final de les nostres vides. Quan arriben, ens adonem que les coses d’aquest món van perdent importància i agraïm aquelles mans amigues que fan companyia i aquella veu que parla amb tonalitat familiar.

Juntament amb els preveres i els fidels de vida consagrada, moltes persones, individualment o en grup, són constants a visitar malalts i persones grans, tant en les residències i hospitals, com a les cases on viuen.

Moltes són les paraules de consol i de tranquil·litat que cal fer arribar als qui sofreixen i als ancians. No oblidem, però, que hi ha una paraula específica a proclamar: el Senyor es deixa trobar en aquesta situació d’aflicció, de malaltia o de solitud. Aquest és també un moment favorable per acostar-nos a Ell.

Per això, proposeu-los en aquest temps de prova l’oportunitat d’una experiència espiritual nova, capaç d’omplir-los d’esperança. Cal que mirin Jesús ressuscitat que porta en el seu cos els senyals de la passió i seran salvats.
- Els qui atenen els pobres i els marginats.
La nostra societat ha engendrat moltes pobreses materials, morals, laborals... També ben a prop nostre. Són moltes les iniciatives dels fidels, de les nostres parròquies i institucions d’Església, per atendre les persones en situació de necessitat.

No cal repetir que l’activitat dels fidels en favor dels pobres no pot considerar-se un servei social més. Hem d’acostumar-nos a dir que tant els fidels com tota l’Església han d’oferir, com el seu més gran do, Jesucrist. És Ell qui aixeca, transforma i cura el necessitat.

Moltes vegades no tenim els mitjans materials suficients per donar resposta al germans necessitats; però, quan tracten amb els fidels i les institucions parroquials de caritat, han d’experimentar que són estimats com germans, mai com estrangers o forasters, mostrant-los que aquesta germanor es fonamenta en l’amor de Jesucrist per tots els homes.
- Els qui ho han deixat tot.
El Senyor ha concedit a la nostra diòcesi la presència de monjos, monges, frares, religioses i religiosos i membres d’Instituts Seculars. Des del seu silenci o des de les seves activitats tots ells anuncien una paraula única: “Tot ho considero una pèrdua comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor.”24

Aquest testimoni radical d’amor a Jesucrist no necessita gaires explicacions aclaridores. La vida consagrada, la pobresa humil, l’alegria contagiosa, l’acolliment servicial són difícils de definir, però es copsen sense dificultats quan impregnen tota una vida. També ells són testimonis de Jesús i del seu Evangeli en aquesta nostra Església local que desitja anunciar-lo amb nova decisió i valentia.

El Sant Pare ha recordat a tots els consagrats la missió que tenen “d’invitar novament els homes i les dones del nostre temps a mirar cap amunt, a no deixar-se atropellar per les coses de cada dia, sinó a ser atrets per Déu i l’Evangeli del seu Fill”25. En les obres apostòliques pròpies tenen l’oportunitat d’un contacte immediat amb moltes persones que han de poder descobrir en el seu treball molt més que una feina ben feta: Aquell qui els ha cridat a consagrar-li la vida.

La millor paraula és la vida donada, fidel, fins a l’extrem. Us en donem gràcies. “Els nostres contemporanis volen veure en les persones consagrades el goig que prové d’estar amb el Senyor.”26
Conclusió
Acabo aquesta carta pastoral. He volgut mostrar-vos la responsabilitat i el goig de la missió que tenim confiada: ser testimonis de Jesucrist en l’Església i davant el món. He insistit en la urgència de l’anunci explícit de Jesucrist amb unes propostes clares dirigides a tots vosaltres.

Són propostes que pretenen donar un to joiós i convençut a les nostres paraules i accions, quan anunciem que Jesús ressuscitat no deixa d’estimar l’home i n’espera resposta. Aquest missatge, sempre nou i sorprenent, ha d’impregnar la pastoral general i especialitzada que tenim entre mans, sense suprimir cap de les activitats que, amb esforç i perseverança, ja es realitzen a les parròquies i als grups, des de fa temps. També pot indicar el camí a seguir amb les persones que pertanyen a altres confessions o a altres religions, presents a la nostra diòcesi, tot i que no se’n parli en aquesta carta pastoral.

Confiem que el nostre testimoniatge —sota l’acció de l’Esperit Sant— esdevingui una crida als homes d’avui a “tornar de la part de Déu”, a endinsar-se en el coneixement i l’amor de Jesucrist.

De la mateixa manera que el missatge de la Mare de Déu del Miracle va suscitar, des del cor de la nostra diòcesi, una amplíssima revifada de vida cristiana, poso en mans de Santa Maria tot el nostre treball evangelitzador i li demano fruits abundosos en tots aquells qui acullin i responguin amb nova fidelitat al seu missatge.

Amb aquesta esperança obrim els nostres cors a la pregària confiada:

“El teu amor perdura sempre, Senyor!

No abandonis l’obra de les teves mans!” (Salm 138)

Festa de la Mare de Déu del Miracle,

3 d’agost de 2002